Venus a la Història de l'Art
L'art romà i hel·lenístic va produir moltes variacions sobre la deessa, sovint basades en el tipus praxiteliano Afrodita de Cnido: Aquí podem veure les mes reconegudes.
L'Afrodita de Milos (grec: "Αφροδίτη της Μήλου"), més coneguda com Venus de Milo és una de les estàtues més representatives del període hel·lenístic de l'escultura grega, i una de les més famoses escultures de l'antiga Grècia.
Va ser creada en algun moment entre els anys 130 i 100 a.C .Esculpida en marbre en una grandària lleugerament superior al natural, a l'estàtua li falten els braços, que s'han perdut. L'autor és anònim. Una altra opció, segons una inscripció en el seu pedestal, és que pogués ser obra d'Alejandro d'Antioquía. Actualment es troba en el Louvre de París.
Característiques
Té una altura de 204 cm i un pes aproximat de 900 quilos, es va llaurar en marbre d'Aturs , possiblement cap a finals del segle II abans de Crist. Està tallada en fragments, alguna cosa usual en l'època a imitació de les escultures crisoelefantinas del període clàssic.
Apareix semidesnuda, amb perfil i reposada expressió clàssica en el seu rostre, no obstant això, la seva lleugera contorsió dóna lloc a una figura lleument serpentinata, tret típicament hel·lenístic. El mantell, que cau cobrint la zona púbica i cames, la converteixen en una Venus púdica com l'Afrodita Cnidia de Praxíteles on pot estar la seva primera font d'inspiració, ja que aquest model iconogràfic va gaudir de gran èxit i va ser molt imitat fins i tot segles després. També pot inspirar-se en l'Afrodita de Capua de Lisip extrem que no exclou la influència praxiteliana atès que certs corrents de l'hel·lenisme escultòric van recórrer a models clàssics en un intent per tornar els seus ulls a l'època de màxima esplendor grega.
La Venus Capitolina és un tipus d'estàtua de Venus, específicament un dels varis tipus de Venus Púdica (entre els quals s'inclou també la Venus de Médici), del que existeixen diversos exemples. El tipus deriva en última instància de la Venus de Cnido. És recognoscible per la posició dels braços: dempeus després d'un bany, Venus comença a cobrir els seus pits amb la mà dreta i la seva pubis amb l'esquerra.
Es creu que l'original d'aquest tipus és una variant perduda del segle III o II a. C. d'una obra de Praxíteles, procedent d'Àsia Menor, que modifica la tradició praxiteliana mitjançant un tractament carnal i voluptuoso del subjecte i del gest de pudor de la deessa amb ambdues mans, en lloc de solament una sobre el pubis, com en l'original de Praxíteles.
La Venus Esquilina és una escultura en marbre d'una dona nua amb sandàlies i tocat a escala menor que real.
Iconográficamente la Venus Esquilina és un exemple de l'escola neoática «eclèctica» de Praxíteles combinant elements de diverses altres escoles: una idea praxiteliana de la forma femenina nua; un rostre, tors musculado i petits pits alts de l'estil sever del segle V a. C. i les cuixes atapeïdes típiques de les escultures helenístiques . Els seus braços es trencarien quan l'estàtua va caure després que el parc imperial en el qual s'erigia anés abandonat després de l'antiguitat. Han estat restaurats amb freqüència en pintures, però mai en estàtues.
La Venus d'Arlés és una escultura d'1,94 m d'alt de Venus conservada en el Museu del Louvre .Està esculpida en marbre d'Himeto i data de finals del segle I a.C
Venus Anadiómena o "Venus sortint del mar" és una representació iconogràfica de la deessa Afrodita sortint del mar feta famosa pel pintor Apel-lis . La representació original d'Apel·lis va desaparèixer però es troba descrita en la Naturalis Historiae de Plinio on s'esmenta com a anècdota que el pintor uso a Kampaspe concubina d'Alejandro Magne, com el seu model. D'acord a Ateneu la idea de Venus sortint del mar es va inspirar en Friné, la qual durant els festivals Eleusinos i els dedicats a Posidó nedava despulla lliurement pel mar.
La Venus de Cnido, Afrodita de Cnido o Afrodita Cnidea és una de les més cèlebres escultures de l'escultor grec Praxíteles i una de les seves primeres obres, realitzada a Atenes entorn de l'any 360 a.C
L'escultura representa a la deessa grega de l'amor (principalment en la seva accepció de l'amor eròtic) la bellesa i la fertilitat femenina d'Afrodita , prestant-se a realitzar, o després d'haver-ho efectuat, el bany ritual de les Eleusiadas.
Epítets
· Roma
· Grècia
Com altres deïtats romanes importants, a Venus se li atribueixen diversos epítets per al·ludir als seus diferents aspectes o rol
- Venus Acidalia, que era procedent segons, Servio de la font Acidalia prop d'Orcómeno , en la qual Venus solia banyar-se amb les Gràcies si be uns altres relacionen el nom amb el terme άκιδες acidifiquis, ‘cures’ o ‘problemes’
- Venus Cloacina (‘purificadora’), una fusió de Venus amb la deessa de l'aigua etrusca Cloacina, probablement el resultat d'una estàtua de Venus prominentment situada prop de la Claveguera Màxima, el sistema de clavegueram de Roma. L'estàtua s'erigia sobre el punt on es va segellar la pau entre els romans i els sabins
- Venus Ericina (‘del bruc’), per la muntanya Estarrufi (oest de Sicília), un dels centres del seu culte. Se li van dedicar temples en el pujol Capitolina i fora de la Porta Collina. Personifica l'amor «impur» i era la deessa patrona de les prostitutes
- Venus Felix (‘favorable’), un epítet usat per a un temple a la muntanya Esquilino i per a un altre construït per Adriano dedicat a Venus Felix et Roma Aeterna (‘Venus favorable i Roma eterna’) en el costat nord de la Via Sacra. Aquest epítet també s'usa per a una escultura concreta dels Museus Vaticans.
- Venus Genetrix (‘mare’), en el seu paper com a ancestre del poble romà, una deessa de la maternitat i la vida domèstica. Se celebrava una festa en el seu honor el 26 de setembre. Com Venus era considerada en concret la mare delgens juliano, Julio César li va dedicar un temple a Roma. nom també s'aplica a un tipus iconológico d'estàtua d'Afrodita/Venus.
- Venus Calipigia (‘de les belles natges’), una forma adorada en Siracusa (Sicília).
- Venus Libertina (‘dels libertos’), un epítet que probablement va sorgir d'un error, amb els romans confonent lubentina (possiblement ‘plaent’ o ‘apassionada’) amb libertina. Pot estar relacionat amb Venus Libitina, també cridada Libentina, Libentia, Lubentina o Lubentia, un epítet que possiblement procedeixi de la confusió entre Libitina, una deessa funerària i l'abans esmentada lubentina, portant a una amalgama de Libitina i Venus. Es va dedicar un temple a Venus Libitina a la muntanya Esquilino.
- Venus Múrcia (‘de la murta’), epítet que fusionava a la deessa amb la poc coneguda deïtat Murcia o Murtia, que estava associada a l'arbre de murta, si bé ,en altres fonts era considerada deessa de la mandra i l'holgazanería
- Venus Obsequens (‘cortès’ o ‘indulgent’), epítet al que es va dedicar un temple a la fi del segle III a. C. durant la Tercera Guerra Samnita per Quintus Fabius Maximus Gurges. Es va construir amb els diners de les multes que pagaven les dones a les quals es trobava culpables d'adulteri . Era el temple més antic de Venus a Roma i se situava probablement als peus de la muntanya Aventino prop del Circ Màxim. El dia de la seva dedicació, el 19 d'agost, se celebrava la Vinalia Rustica.
Altres epítets significatius per Venus són: Amica (‘amiga’), Armata (‘armada’), Caelestis (‘celestial’) i Aurea (‘orada’).
Edat Mitjana:
A l’Edat Mitjana, Venus era associada al vici i la lascívia.
Va ser una època en la que l’art, no practicava gaire el nudisme.
En els seus inicis, el cristianisme va prohibir el nudisme i també qualsevol imatge de figura humana, ja que suposava una transgressió del segon manament, es va acabar veient com una vinculació diabòlica.
L’art de l’edat mitjana va perdre per complert el concepte de bellesa corporal inherent a l’art clàssic i quan era representat, eren cossos deformes, reduïts a línees bàsiques amb els atributs sexuals minimitzats, cossos poc atractius.
No hem trobat cap figura de Venus per a aquesta època.
Renaixement: 1400-1660
Al renaixement torna la imatge de venus representada com a bellesa i amor pur, així tornant nous quadres i escultures on les persones es representaven nues. Ja que el renaixement presenta una altre vegada l’art antic grec i romà.
El naixement de Venus, de Sandro Botticelli l’any 1485 és un quadre molt important per a l’historia de Venus i un dels més famosos. Més endavant trobarem més quadres sobre l’escena del naixement de Venus.
Primavera, Sandro Botticeli, 1492. Representació de la primavera on al centre es troba a Venus, a l’esquerra de tot a Apolo, entre mig “Les tres gracies”(important figura) i a la dreta ninfes amb moltes flors. Cuadre molt càlid i divers.
Venus dormida, Gemaeldegallerie Alte Meister, 1510.
Espectació al veure com Venus es trova en el seu estat de calma, tombada tocant-se i un paisatge especialment tranquil, on el color verd predomina, afavorint la sensació.
Ares i Afrodita, Boticceli, 1510. Escena similar a la d’una parella descansant així a primera vista, no es dels que més m’agraden però al fixar-me en els petits detalls trobo el cuadre amb un aspecte una mica irònic amb els petits sàtirs jugant amb els objectes d’Ares, també anomenat Mart, així assimilant els dos planetes i una gran dominació per part de Venus.
L’escola de l’amor, Antonio Allegri, 1522.
Un dels cuadres que més m’ha agradat, on es troben a Venus, Adonis i “Cupido” en una imatge molt tendre i representativa de l’amor i la pau on Adonis mira molt per “Cupido” i Afrodita somriu.
Venus Anadiómena, altre quadre molt important per al Renaixement i els seus artistes que llegien a “Plinio”, on Venus era representada eixugant-se el cabell mullat per l’aigua del mar, fet per Tiziano, l’any 1525.
La Venus d’Urbino (Venus del gosset) al 1538 feta per Tiziano. Mostra molta sensualitat i gran expectació, fins i tot Garcilaso de la Vega fa un poema sobre aquest quadre.
Venus i l’amor, Lambert Sustris, 1550.
Quadre on Venus es troba al llit estirada amb “cupido” i unes palomes, representant la pau. Si t’hi fixes bé, també es veu el detall en el que Adonis està apropant-se des del fons.
Venus i adonis, Tiziano, acabat l’any 1554. Una increïble atracció pels colors i la imatge que provoca moltes sensacions com l’amor i la perdició.
Venus i Mercuri, Paul, 1588.
Bonica imatge mostrant riquesa però a la vegada una mica de curiositat. Representa a Afrodita i a Mercuri presentant Anters a Júpiter Veronese.
Cupido amb Venus descoberta per Adonis, Annibale Carazzi, acabat l’any 1590.
Hi han varies representacions d’aquesta obra, on es reflexa la passió entre Venus i Adonis, es troba actualment al “Museo del Prado”, Madrid
Barroc: 1600-1750
L’art es va tornar més refinat i ornamentat amb formes més dinàmiques i efectistes amb moltes il·lusions òptiques. Va predominar també el nudisme femení. Una de les representacions de Venus més famoses sobre aquesta època, és
La Venus del mirall, per Vélazquez, acabada l’any 1651, on es troba la deesa mirant-se en un petit mirall, despullada i mostra novetat en il·lusions òptiques amb la visió de la cara de Venus a través del mirall que sosté un àngel.
Venus i Adonis, Hendrick Goltzius, 1614. Altre mostra d’amor i felicitat per Venus i Adonis i més al fons es troba a “Cupido”, jugant amb un gos.
El judici de Paris, Peter Paul, 1638. Cuadre molt curiós d’observar on es troben les tres deeses; Atenea, Hera i Afrodita i a Paris amb una poma a la mà, que donarà a la més maca de totes tres.
Venus i Adonis, Bol Ferdinand, 1658, altra representació sobre l’amor entre aquests dos personatges i el carinyo d’Adonis en respecte a Afrodita.
El naixement de Venus, François Boucher, 1740.
Representació molt impactant de l’escena del naixement de Venus, sorgida del mar. Imatge molt perfeccionista, amb detalls molt bonics i brillants, utilitzant la tranquil·litat i alegria.
Neoclacisisme: 1750-1825
Aquesta época, en l’art, es basa en molta més estètica i perfecció. Un avanç molt important per a la filosofia i es reflexa molt els principis intel·lectuals de d’il·lustració.
Mart desarmat per Venus i les tres gracies, David Jaques-Louis, 1824.
Quadre dels més bonics que he trobat també, ple d’efectes per sentir com floten en un núvol, un temple, on Venus i les tres gracies, juntament amb “cupido”, li treuen les armes a Adonis, Déu de la Guerra i l’envolten amb flors.
Romanticisme: 1825-1850
Altre moviment filosòfic i estètic originat a Alemania, també anomenat modernista.
El despertar d’Adonis, John William Waterhouse, 1849.
Quadre molt representatiu sobre l’amor, l’efecte d’Adonis al despertar-se entre tanta bellesa i per la dona estimada abraçant-lo amb molta cura. Un exemple de vida perfecta.
Segle XX
Naixement de Venus, Alexandre Cabanel, 1863.
Es troba a Venus, despertant de la seva inexistència sorgint del mar, des d’un principi demostrant signe de pau i àngels cantant victòria.
El naixement de Venus, Adolphe-William Bouguereau, 1879.
Altre quadre on representa el naixement de Venus, provoca una gran sensualitat, atracció i amor, només amb mirar-lo, i també alegria. Perfecció en tots els detalls de l’aigua i el cel, cares molt ben fetes i cossos més proporcionats.
La mort d’Adonis (escultura), Auguste Rodin, 1888.
Escultura representativa d’Afrodita lamentant-se per la mort d’Adonis, tombada sobre seu sense poder veure-li la cara.
Les perles d’Afrodita, Herbert Draper, 1907.
Quadre preciós, on es mostra Afrodita com un símbol de la bellesa, centrada en un paisatge molt impressionant, com una badia, i amb uns colors molt atractius.
En el bressol d’Afrodita, Sir Lawrence, 1908.
Imatge melancòlica on es troba a Afrodita mirant cap al horitzó des d’un balcó, acompanyada amb altres tres dones que també miren tractant de buscar.
